Qualsevol acte festiu humà en què animals d’altres espècies esdevenen elements centrals ens hauria de fer reflexionar sobre l’ús i abús que fem de la resta del món.
Celebrar l’esclavitud animal?
Qualsevol acte festiu humà en què animals d’altres espècies esdevenen elements centrals ens hauria de fer reflexionar sobre l’ús i abús que fem de la resta del món. És en base a pensar-hi com s’ha avançat cap a propostes polítiques com la prohibició dels circs amb animals o les restriccions –i tant de bo l’eliminació definitiva– de la tauromàquia, entre d’altres.
Però allò que veiem tan clar en uns contextos concrets, ens costa assumir-ho a d’altres. La humanitat celebra moltíssimes festes en què altres espècies, especialment els equins, esdevenen centrals. Exposem aquests animals a un estrès constant, envoltats de gent, de música i petards, fent-los carregar carruatges replets de canalla, obligant-los a trepitjar un sòl preparat per a vehicles a motor…
En nom de la tradició sotmetem altres éssers a unes situacions dures per a la seva naturalesa. Només cal veure el reguitzell d’accidents i morts d’animals –assassinats, més bé– que hi ha en contextos com les peregrinacions a El Rocío o als nostrats Tres Tombs. És una qüestió d’empatia però també de desmuntar arguments absurds, com el que intentaré rebatre en aquest article: que aquestes festivitats reconeixen l’aportació que la resta d’espècies han fet a l’evolució de la humanitat.
És innegable que la humanitat és on és perquè històricament se n’ha aprofitat de la resta d’espècies tant per alimentar-se com per tenir una força de treball impensable en un ésser dèbil com ho és l’humà. Les persones vam poder llaurar camps i renunciar gradualment a la caça gràcies a la domesticació d’animals. Durant mil·lennis les migracions i rutes nòmades pròpies de la nostra espècie han estat acompanyades d’altres éssers. I fins fa poques generacions, els bovins i equins eren indispensables en el conreu i també en algunes indústries.
L’ús de la força de treball d’altres espècies ha anat de la mà de l’esclavitud humana. Al 1789, quan el colonialisme i l’esclavitud marcaven les bases de l’incipient sistema capitalista, la colònia francesa de Saint-Domingue –mitja illa que suposava un terç del comerç exterior francès– abastia de sucre la metròpoli gràcies a l’explotació de 40.000 cavalls, 50.000 mules, 250.000 bous i 500.000 esclaus humans. La població lliure era de 30.000 colons.
La creació de les fàbriques per a la manufactura industrial tampoc va estar lliure de sofriment animal. És cert que la creació del proletariat va ser traumàtica, amb una acumulació primitiva de la riquesa que va permetre una expansió econòmica que, en essència, construïa una societat marcada per la desigualtat i la pugna entre classes. La mateixa burgesia que explotava la classe obrera va abusar dels animals per fer moure les primeres maquinàries, una pràctica que només va abandonar quan va trobar fonts d’energia més eficients des d’una perspectiva productiva.
Una bona mostra és la fàbrica que Richard Arkwright va crear a Nottingham (Anglaterra) a la dècada dels 1770, mig segle després de l’aparició de les primeres fàbriques al seu país i al món. Aprofitant la millora de la tecnologia de filat vinculada al cotó va construir una instal·lació que funcionava emprant la força dels cavalls –posteriorment utilitzaria l’aigua– i on hi acudien 300 treballadors humans.
L’historiador Josep Fontana explica a Capitalisme i democràcia 1756-1848. Com va començar aquest engany [Editorial Planeta, maig 2019], d’on he extret els dos fets històrics citats fins el moment: “La fàbrica no naixia per raons d’eficàcia tecnològica, sinó per assegurar al patró el control sobre la força de treball i facilitar-li l’obtenció d’un excedent més granˮ. Això que ell explica en base al classisme és perfectament a l’especisme, ja que el burgés prenia la força de treball d’éssers suposadament inferiors, uns per ser de la mateixa espècie però de classe diferent i altres per ser d’una altra espècie.
És evident que les persones que vivim en l’actualitat no som responsables dels abusos dels segles XVIII i XIX. Tot i que avui dia encara hi ha esclavitud, el canvi de paradigma és evident. Majoritàriament condemnem els fets històrics però no podem desempallegar-nos dels beneficis que ens van aportar així que només ens queda treballar per un món en què l’evolució no segueixi la via que van fer servir/sofrir els nostres avantpassats.
Proposar fer un homenatge als animals per les aportacions que han fet a la humanitat fent-los servir en festes com els Tres Tombs suposa legitimar l’esclavitud a la qual els hem sotmès. I no només això, és fer-ho exercint una doble violència. D’una banda, la simbòlica: ensenyar a les noves generacions que, tot i que les formes d’abús han canviat, la resta d’espècies segueixen estant al nostre servei. D’altra, la física: fent-los sofrir situacions d’estrès i esgotament.
El millor homenatge que podem retre a la resta d’espècies per a agrair-los haver-nos portat on som és deixar-les d’utilitzar en benefici propi, és a dir, és permetre que existeixin pel simple fet d’existir i no per estar al servei de ningú. Això s’hauria d’acompanyar d’una revisió d’aquest “on somˮ, que avui dia és un perill per a la subsistència de la vida al nostre planeta, el que ens inclou. Així que, ni que sigui per egoisme, hauríem de repensar quina relació establim amb el nostre entorn i amb la resta d’espècies.
Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d’elCugatenc